- Però, per què hem de marxar?
- Avi, ja ho saps. Ja ho hem parlat moltes vegades. Va, vinga, que els pares ens esperen al cotxe.
L'avi mirava el Jaume amb cara de perplexitat, sense entendre res, sense voler entendre res. El Jaume va sospirar, i amb veu suau i calmada, li va dir.
- Au, avi. Agafa les teves fotos i posem-les a la meva motxilla.
- Les meves fotos, no, noi. Les meves fotos, no! - va reaccionar, irat, el padrí. Va remugar dos o tres frases que el Jaume no va arribar a sentir, i després va dir, amb veu baixa - Ningú no toca les meves fotos.
El Jaume es va mirar el seu avi de fit a fit, i sense aixecar la veu però amb fermessa li va dir.
- És clar, avi. Són les teves fotos. Ningú més que tu les tocarà. Però no les voldràs deixar aquí, oi que no?
- No, no, és clar - va dir l'avi - això mai... Però, per què hem de marxar?
- Avi, ja ho saps. Han donat l'ordre d'evacuació. Tothom ha de marxar - va donar uns segons perquè l'ancià assimilés el que acabava de dir, i va afegir - Avui és l'últim dia per marxar. No podem esperar més. Avi, que ja comença a fer massa calor, pensa que demà som abril ja!
- Sí que fa de calor, sí - va dir l'avi, pensiu - Què dius d'abril, nen. Al mes d'abril no fa calor encara, mainada!
- Això era així quan tu eres nen, avi, però ara el mes d'abril fa una calda de morir-se. Avi, no podem esperar més, hem de marxar.
De sobte, el pare va aparèixer a la porta de l'habitació.
- Què feu encara aquí? Hem de marxar ja, au. Ja són les vuit del matí.
L'aire tenia aquell sobreescalf enganxós de quan ja no refreda a la nit molts de dies seguits. El pare estava tot suat, només de l'esforç de carregar les últimes coses al cotxe. Va mirar l'avi amb cara de pomes agres, amb un indissimulat retret als ulls, i va obrir la boca per dir quelcom que segur no calia, però el Jaume va fer un xiscle i li va fer que no amb la seva mirada, ben enfadat. El pare es va quedar parat, va tornar a mirar a l'avi, després al Jaume i va dir.
- Hem de sortit quan abans millor. El cotxe ja no està per a gaires romanços, i si ens agafa la calor forta no sé jo si el radiador aguantarà. M'estimo més marxar amb la caravana de refugiats, com a mínim no hi serem sols, o sigui que espavileu. Teniu cinc minuts.
I sense donar temps a respondre va marxar.
El Jaume es va quedar quiet un moment, mentre l'avi semblava estar paint el que acabava de dir el pare.
- Però - va dir amb un fil de veu - quina dèria l'ha agafat a tothom de voler marxar...
- Avi, ho ha ordenat el Govern. Ningú no es pot quedar aquí ja. Tots hem de sortir d'aquí, o sinó...
- O sinó què, fill? O sinó què? - l'avi va clavar la seva mirada sobre el seu net.
- O sinó morirem, pare - la veu suau però plena d'autoritat de la mare va respondre des de la porta.
La mare va entrar a l'habitació, i es va posar molt a prop del seu pare, front gairebé fregant front, els ulls mirant als ulls, mentre l'agafava les mans.
- Pare, agafa les fotos. Les de la mare, les del casament, les del meu bateig i el meu casament, les del bateig de la Marina i el seu casament, les fotos amb els nets... 'gafem-ho tot i marxem, pare.
Els ulls de l'avi tremolaven, una mica humits.
- Però, Marta, filla, perquè moriríem si ens quedem aquí? Aquesta és casa nostra, bé, és casa vostra però també d'aquest pobre vell.
- Demà tallaran l'aigua i la llum, pare - la mare va començar a agafar les fotos amb moviments lents però precisos, una per una, donant-li al seu pare i guiant la seva ma tremolant i confosa dins de la motxilla del Jaume - i no podem viure sense llum i sense aigua, pare. La calor ens mataria el primer dia.
- Però, Marta, perquè tallen l'aigua i la llum? Aquest dròpols ens volen fer fora a la força!
- No, pare. Aquí ja no es pot aguantar. Aquesta casa fa figa, pare. Les parets estan cremades pel sol i la pols, i no sé jo si aguantarien una nova tempesta.
- Però Marta - els ulls de l'avi es van il·luminar de cop - podem anar a la masia! Jo allà hi he viscut tota la vida, tenim aigua al pou i s'està més fresc.
La mare continuava guiant les mans del seu pare, poc a poc endreçant les fotos dins la motxilla.
- Pare, la masia ja no hi és. No te'n recordes? Es va enfonsar amb la tempesta del 34. Per això et vas venir a viure amb nosaltres.
- És cert, és cert - l'avi semblava una mica confós - aquest vell cervell meu a vegades té problemes per recordar.
La mare seguia endreçant, guiant les mans del iaio amb suavitat, a la velocitat justa per no esverar-ho. Mirant el quadre, el Jaume va pensar en com s'ho feien les mares per fer-te fer el que elles volen i que sembli que ho has fet tu.
- A sobre - va prosseguir la mare - el pou es va assecar, pare, se'n recorda? Quan tots els arbres es van morir...
- Ai, sí, i els que van arrencar aquells malparits! - la ma de l'avi es va tancar en un puny, i la mare es va esperar uns segons, els precisos però cap més, perquè es relaxés de nou i seguir endreçant.
- Sí, pare, vam perdre els arbres i sense ells el terra es va assecar, i després el pou, i en poc temps allà no creixia res. I després va venir la tempesta i adéu-siau masia.
- Adéu-siau... - va repetir maquinalment l'avi. Les fotos ja estaven totes endreçades a la motxilla, i la mare va començar a passar la cremallera - Però, Marta, i la Marina? Perquè no anem amb la Marina? Té una casa enorme i preciosa, més amunt, a la muntanya, allà mai fa calor - els seus ulls l'humitejaven.
El Jaume va sentir fred al cor. La mare es va aturar de cop. El seu cos va reaccionar instintivament, com si de cop li faltés l'aire. Va respirar fondo i es va donar un segons per refer-se, recuperant la compostura. Després, va tornar a parlar amb el mateix to suau però ple de seny i d'autoritat.
- Papa, la Marina és morta. Ella i tot la seva família. Jo ho saps. No hi ha casa a on anar. Només podem marxar, papa - la Marta va tocar la galta del seu pare amb el palmell - Papa, si hi hagués alguna manera de quedar-se aquí, saps de sobres que jo em quedaria. Però no pot ser, papa. I hem de pensar en els nens - va desviar la seva mirada al Jaume, conduint també la carona del seu pare cap al net.
El Jaume es va sentir molt incòmode, però no es va moure del lloc. El seu avi però va reaccionar per fi, com sortint d'un somni.
- Tens raó, Marta. Tens raó. Tens raó com l'has tingut sempre, filla. Pobre Marina - l'avi no va fer res dissimular els dos reguerots que li baixaven per les galtes, però se'n va encaminar a la porta mentre la mare li passava el braç per les espatlles. Just en passar la llinda, va girar el cap al Jaume i li va assenyalar la motxilla, que havia quedat al terra.
El Jaume va agafar la motxilla i va començar a caminar seguint les seves passes, però es va aturar uns segons per mirar enrere. Aquella era la seva casa, el lloc al que havia passat la seva infància. Tots aquells records quedarien sepultats sota la pols seca de l'ardent desert en que acabaria convertint-se tota la seva ciutat.
El Jaume, però, ja no era un nen. Ja no. El poc que li quedava, l'havia arrencat aquella calor, aquelles tempestes, aquelles morts de la gent que s'estimava... Com trobava a faltar el seu cosí Oriol, Déu meu.
Ja no ho era, de nen, però tampoc no hi havia temps per ser-ho. Va sentir la veu del seu avi, uns metres endavant, una mica esmorteïda pel clàxon que el pare, impacient, havia començat a fer sonar.
- I ara, on anirem, Marta? On anirem?
- Al nord, papa. Sempre cap al nord.
Antonio Turiel.
Juliol de 2025.
P. Data: Los lectores habituales habrán comprobado que, contariamente a lo normal en este blog, este post no está escrito en castellano sino en catalán, pero creo que la ocasión lo merecía.